Amor oscuro
Espectacle al Teatre Auditori de Granollers
Els Sonetos de Amor oscuro de Federico García Lorca van ser publicats en una edició clandestina gairebé 50 anys després de la seva escriptura al desembre de 1983. L'espectacle representat per Javier García Ortega i escrit i dirigit per Jesús Arbués que es va representar el passat dissabte 23 de novembre a la Sala Oberta del Teatre Auditori de Granollers exposa finalment a la llum aquests versos que durant mig segle havien restat ocults. Són probablement els millors versos de Lorca, misteriosament desapareguts, igual que el seu autor. Ens trobem, per tant, davant d'una història de por, de silenci i de vergonya? Segurament.
En aquesta representació encarnen la trama onze personatges, amb onze sonets i una única història. Els últims poemes de Lorca, els que més diuen d'ell. Parlen d'amor ocult, amor extrem, amor desbordat. Onze moments del torturat i amagat amor del poeta. Amor oscuro no és una obra de teatre, tampoc un recital de poemes. És un espai per sentir els versos de Federico, per conèixer-lo amb més profunditat. El per què i com es van escriure també juguen un paper important. Per què i com es van amagar, igual o més.
Segons s'anuncia a la mateixa pàgina web del Teatre Auditori: "Un espectacle subtil i delicat que amaga realitats. Deixa entreveure, habitacions a mig il·luminar, sentiments a mig dir... Ocults, obscurs. Cada sonet suggereix un estat al actor, cada sonet ens desvela un pas d'una història rocambolesca, de la vida i la mort de Federico però també del que va succeïr després".
Personalment, no puc donar la meva opinió sobre l'espectacle ja que per desgràcia, l'acomodador no em va deixar accedir a la sala perquè arribava amb 6 minuts de retard. Així doncs, a part de lamentar-me i voler-me disculpar per la meva impuntualitat, que m'acaba perjudicant únicament a mi, confesso que m'haguès agradat poder sentir aquests últims sonets de Lorca. L'obra que treballem aquest any és Bodas de sangre i està clar que haguès estat molt profitós poder gaudir d' "Amor oscuro". Per conèixer millor l'autor i inspirar-me amb propostes d'actors que treballen a Lorca.
Yesterday
Pel·lícula al Cinema Edison de Granollers
El dia 8 de novembre vam anar a veure la pel·lícula anglesa "Yesterday". D'una durada de 116 minuts, obra del director Danny Boyle (autor de Trainspotting i Slumdog Millionaire entre d'altres) i el guionista Richard Curtis, es tracta d'una comèdia romàntica amb components fantàstics. El protagonista Jack Malik malviu composant cançons de poc èxit en una petita localitat anglesa. Tot i comptar amb l'absolut suport de la seva millor amiga Ellie, és a punt de renunciar al seu somni de viure de la música quan pateix un accident amb bicicleta. Aquest atropellament succeeix durant un misteriós apagament global. Al despertar-se, Jack descobreix que per la resta del món The Beatles mai ha existit. Tocant les mítiques cançons del grup que mai ningú ha sentit, i amb l'ajuda d'una important representant americana i un desastrós acompanyant de gires, Jack es converteix en una estrella del dia a la nit. Però com més augmenta la seva fama, més s'arrisca a perdre l'Ellie, l'única persona que sempre ha confiat en ell i el seu talent. A cavall entre la seva antiga i nova vida, el protagonista haurà de decidir si retornar a la realitat en la que es va criar i demostrar el seu autèntic amor per Ellie. Tot això, òbviament, al ritme de noves versions dels èxits més coneguts dels Beatles.
Parlem de comèdia pels seus gags, tocs d'humor amagats entre les escenes i un vel de surrealisme que embolcalla tot el film. Però hàbilment el guionista es guanya la simpatia de l'espectador, arribant discretament a tocar la fibra sensible. Amb talent, aconsegueix que el protagonista resulti tendre, que t'emocionis i pateixis els conflictes al seu costat, que desitgis l'amor entre ell i Ellie.
Aparentment amb una trama senzilla, es toquen temes que condueixen fàcilment a un espai de reflexió. Reflexió sobre la fama, l'amor, els principis, els orígens, la veritat... Plena de clixés, jugats magistralment, la pel·lícula també innova explorant els límits d'una estètica hortera, amb unes transicions trencadores i sorprenents.
No és recomanable jutjar "Yesterday" abans d'haver-la vist, ja que és fàcil caure en prejudicis com "No m'agraden el Beatles" o "Quin argument més clàssic i infantil". "Yesterday" és bastant més que una pel·lícula amb Let it be com a banda sonora, és amena, fresca i emocionant. Amb personatges especials i únics, interessants i analitzables. I un argument que ofereix infinites possibilitats i molt de joc.
He gaudit realment molt d'aquesta sortida i crec que és important que des del batxillerat artístic sigui més freqüent anar al cinema. Resulten tan enriquidores les pel·lícules com les obres de teatre, així que animaria al professorat a repetir sortides com la d'aquest divendres.
Festival Panoràmic
Celebrat entre el 17 i el 20 d'octubre a Roca Umbert
En motiu del 50è aniversari de l'arribada de l'home a la lluna, el festival Panoràmic de Granollers es centra enguany amb aquesta temàtica. Aquest festival de cinema, fotografia i "new media" (mitjans de comunicació basats en les noves tecnologies) es celebra a Roca Umbert, però també espais com el Museu de Granollers, el Museu de les Ciències Naturals i el Cinema Edison acullen diferents exposicions i actes.
Aquesta tercera edició del festival s'anomena "Última thule: la colonització de l'espai", dirigida i impulsada pel fotògraf Joan Fontcuberta. Aquest títol té un significat, i és que "l'Última Thule" és l'objecte més primitiu i llunyà del sistema solar explorat fins ara. La sonda New Horizons, llençada per la NASA el 2006, està capturant imatges de l'Última Thule que ajudaran a estudiar els inicis del nostre sistema planetari fa més de 4.500 milions d'anys. S'espera que la New Horizons funcioni fins a mitjans del 2030 i podria arribar a explorar un altre objecte del cinturó de Kuiper.
El Panoràmic té la fotografia com a protagonista i s'expressa de manera expandida a través de disciplines com el cinema, el vídeo, les instal·lacions, etc. El festival pretén visibilitzar les creacions icòniques, com aquestes, del món de la imatge a les noves generacions que treballen entorn del cinema i la fotografia. Així doncs està format per 11 exposicions d'artistes com Cristina de Middel, Martin Parr o Marcel·lí Antúnez, dos tallers de fotografies a càrrec d'Alícia Kopf i Lurdes Basolí, i la projecció de fins a 17 films entre pel·lícules, curtmetratges i documentals.
En motiu de les vagues i manifestacions convocades per mostrar rebuig contra la sentència del 14 d'octubre, la que condemna a anys de presó injusta pels presos polítics, no vaig poder assistir a aquesta sortida. Tot i així, per poder el·laborar un comentari complet sobre aquest festival i també per interés propi, després de consultar la pàgina oficial del Panoràmic, he navegat pels blogs dels meus companys per tal de comprendre i fer-me una petita idea del que van veure.
Descobreixo el vídeo d'Enric Maurí "Alucinaje", l'exposició "The afronauts" de Cristina de Middel, "Le cose che si vedono in cielo" una publicació d'imatges científiques de la lluna, Marcelí Antúnez... Ciència, història i arts barrejades. Em semblen propostes francament interessants, molt diferents entre elles. Consider-ho inspiradora la temàtica que ha escollit el festival i crec que afavoreix la diversitat. Un tema tan àmpli, ric de possibilitats, obre la porta a propostes d'artistes locals i estrangers. I és que és tan primordial conèixer i fomentar la cultura del propi territori com expandir horitzons i topar amb idees innovadores i reveladores.
Crec sincerament que Panoràmic és un festival inspirador, que permet aproximar-te a noves maneres de fer i conceptes gairebé desconeguts per nosaltres. I és per això que lamento no haver pogut assistir-hi tot i que segueixo creient que, en aquelles dates, era necessari sortir al carrer a demanar canvi i justícia, impedint la normalització de l'estat actual del país.
També afegeixo que vaig gaudir molt el treball posterior a la visita del festival, en el que l'Ana ens va demanar una creació lliure basada en la mateixa temàtica que el Panoràmic, la lluna. Podeu consultar el treball anomenat "Bruixes" a l'apartat del blog "Cinema".
No em va fer Joan Brossa
Instal·lació sonora i plàstica al Museu de Granollers
Cabosanroque ens convida a endinsar-nos, en aquesta ocasió, en una instal·lació completament sorprenent. En una sala fosca i considerablement àmplia, elements quotidians recreen els paisatges il·lustrats per Brossa en la seva prosa dels anys 40 i 50. Però l'experiència encara va més enllà: l'instal·lació compta també de música en directe i poesia recitada. L'obra té moltes diverses interpretacions, com és obvi. Farcida de detalls, et falta temps per captar tots els estímuls. Des del meu punt de vista em sembla una interessant i trencadora proposta. Apostant per un llenguatge metafòric, simbolista i de fet, inclassificable. Un homenatge que reinventa a Brossa, anant més enllà de portar a l'escena els seus textos. Una manifestació artística que es serveix de diverses expressions i disciplines aparentment molt diferents entre elles. Una combinació que no et deixa indiferent.
Nadia
Espectacle al Teatre Auditori de Granollers
És 27 d'abril i ens apropem de nou al teatre per veure una nova peça de teatre documental de la companyia La Conquesta del Pol Sud. Aquest cop protagonitza l'espectacle la Nadia, una jove afganesa a la que un bombardeig la va ferir profundament a l'edat de només 8 anys. Posteriorment, convivint amb el règim dels talibans i òrfena de pare i germà, es veu obligada a fer-se passar per un noi per poder sobreviure. Aquest "personatge" que alimentava tant a la Nadia com a la seva mare, va córrer pels carrers de Kabul durant 10 anys. Enginys, dubtes, dificultats, anècdotes i confessions del seu dia a dia són descoberts dalt de l'escenari. I fan d'aquest un espectacle únic, de format inusual, que ens desvela una realitat crua, dura i més pròxima a nosaltres del que sovint ens pensem.
Suburbana
Instal·lació de la companyia La Conquesta del Pol Sud
Preguntes plantejades: què desitjo?, què m'agradaria tenir?, què somio?, quin regal m'agradaria fer?, quin futur vull?, què és progressar?, quin regal m'agradaria rebre?, què em mou?, quines expectatives tinc?
Què desitjo? Desitjo no perdre les claus de casa mai més, no haver de treballar aquest estiu, no haver d'estudiar anglès mai més, que es morin policies, empresaris, els de la Unió Europea, els fatxes, els jutges, els violadors, el papa, el rei i bastants més. Desitjo que acabem de pagar la hipoteca, que la meva germana sigui fisioterapeuta o el que li piqui ser, desitjo marxar algun dia de casa, no tenir un càncer durant molts anys, que les meves amigues les aprovin totes i algunes altres coses.
Quin futur vull? Que em deixin en pau.
Quines expectatives tinc? Anar a treballar a les sis, veure'm amb la Marina a les set, dutxar-me a les nou, dormir i acabar el batxillerat. Primer i segon. I després tenir diners per marxar de casa o almenys per passar un bon estiu. Encara més després anar a la universitat, no repetir mai i trobar feina. Que mai em facin fora de la feina i no tenir càncer, tampoc diabetis i encara menys alzheimer. Que les meves germanes no es morin mai i les meves amigues tampoc.
Espais a comentar de la instal·lació
·Preguntes: em va desconcertar el fet de que les respostes a les preguntes projectades s'havien de sentir enmig de diverses altres gravacions respostes a altres preguntes. Em van fer reflexionar tant les preguntes com les preguntes. Sobre les dues maneres de respondre a una pregunta (totes dues sinceres des del meu punt de vista): la primera i la segona. Pensant en ara i pensant amb una mica més de visió i consideració del temps.
·Video dels cartrons: diré una cosa que em fa sentir una mica ridícula i tampoc sabria explicar el perquè. Em va "arribar" més el vídeo al reconèixer en ell els carrers de Granollers. Em va semblar interessant del què parlava aquell home: l'anell de la seva àvia, l'enveja que sent per la gent amb vacances, l'estima pel seu carro, per la seva família, la seva edat, les seves esperances i els seus objectius.
·Video de les caixes metàl·liques: no vaig entendre massa què hi pintava però després ja una mica sí. Interessant doncs també.
·Gravació de gravadora i Gravació del carro: això eren dos punts diferents que acabo d'ajuntar perquè el que haig de comentar els incumbeix a ambdós. Em van donar una mica de sensació de: "aquí ja no sabíem que dir". Havien fet una relació d'idees interessant, NO PARLAVEN D'UNA MATEIXA COSA DUES VEGADES, saltaven d'una cosa a l'altre pim-pam-pim-pam i si ho pillaves bé i sinó també i de sobte repeteixen una gravació perquè no saben amb que més omplir l'espai. Doncs malament, perquè no era pas tan llarga l'instal·lació i encara hi havia idees per desenvolupar i sinó doncs l'acabes allà mateix però no l'omples amb palla.
Al sud del Paral·lel
Espectacle al Llevant Teatre
No sabria dir quin dia vam anar a veure aquest espectacle però em sembla que tampoc ho buscaré perquè realment, va ser una data digne de no ser recordada. Em costarà enumerar tots els aspectes que em van molestar d'aquesta obra però ho intentaré. Carlos Gramaje, conegut protagonista de nombrosos musicals de Dagoll Dagom, en un moment crític de la seva carerra com és el que vindríem a anomenar "la vellesa" decideix omplir uns 60 minuts d'espectacle amb un argument fluix, suposadament divertit i cançons maricelístiques. Com explico de passada al comentari de La importància de ser Frank, no perdo el cul pels musicals. També haig de ser sincera i dir que no n'he vist gaires, així que imagina't, ni tan sols em movia l'esperit de voler fer un remember com a fan perquè em sona més l'himne del Athletic del Vallès que aquelles cançons. Però vaja, diria que aquest no va ser l'únic problema, tot plegat semblava una broma. Prenia bastant protagonisme també una gran pantalla al fons de l'escenari on durant tota la hora es van projectar unes imatges mig relacionades amb l'escena que tenia lloc. Imatges d'una estètica hortera, estrident, amb transicions com de powerpoint. Realment podrien haver resultat còmiques, si aquesta haguès estat la seva intenció. Però acabaven resultant desconcertants i fora de lloc. Com he dit de passada, la història estava poc elaborada i semblava que tot plegat s'haguès preparat amb tan sols un parell d'assajos ràpids. Una mica massa de confiança en la pròpia trajectòria i talent. Se'm va fer pesat i incòmode com mai m'havia passat.
La importància de ser Frank
Espectacle al Teatre Auditori de Granollers
Divendres 25 de gener vam veure aquesta obra de teatre dirigida per David Selvas. No va ser la única d'aquell cap de setmana, ja que diumenge també vam anar a Fang de la companyia Animal Religion. Obviament, són dos espectacles completament diferents i absolutament incomparables. Però a l'hora de decidir de quin dels dos parlava, m'he quedat amb La importància de ser Frank, d'Oscar Wilde. La meva raó per explicar la tria és bàsicament una: el text em va semblar extraordinari. Quan dic extraordinari em refereixo a que en tot el curs diria que no hem vist guió de cap altre espectacle que s'hi apropi. Pel seu enginy, frescor, punyeteria, comicitat... Em va impressionar, res més. Cal explicar que la versió que vam veure estava musicalment adaptada. Res del altre món, una cançó de tant en quan que servia de transició d'una escena a una altre. Personalment el musical és un gènere que no m'apassiona massa, però en aquesta ocasió no em va molestar. Les cançons li donaven a l'obra un toc que podia recordar als espectacles de La Cubana, donaven ritme i encaixaven amb la proposta escollida.
Pel que fa al treball actoral de posada en escena no és tractava de res massa "arriscat" o "innovador". Actors de TV3 enmig d'un decorat digne de TNC. Que cal dir que em va agradar, el decorat, la idea de passar del pis de Londres a la casa de camp simplement omplint l'escena amb plantes així com falgueres d'Ikea, divertit. Però em referia a la proposta d'interpretació, d'aquestes que no agraden a l'Arnau. Bé, aquella nit tampoc em va molestar especialment perquè suposo que aquest gènere tan "clàssic" de teatre va mantenir el text bastant íntegre i ho vaig apreciar. Vaig descobrir una perla de la literatura important, considero.
All ways
Espectacle al Teatre Auditori de Granollers
El diumenge 2 de desembre vam anar a veure aquest espectacle de dansa contemporània de la companyia Sharon Fridman. Se'm fa difícil explicar l'argument, clarament els personatges presentaven un recorregut però entenc que hi havia mil maneres d'interpretar-lo. Realment puc dir que em va agradar, que em va interessar. En una hora, els moviments de sis persones dalt de l'escenari van aconseguir transmetre'm, transportar-me i suggerir-me moltes coses. I és que no només em va impactar la tècnica dels intèrprets, que tot i no haver vist gaire dansa al llarg de la meva vida, era conscient de que em trobava davant d'uns artistes realment molt bons. Sinó que em va semblar una obra d'una delicadesa extrema, contenia més que moments bonics a nivell estètic, estava ple de moments inspiradors i culpidors.
Un aspecte que vaig valorar molt positivament van ser les llums. Per a mi adquirien un significat, tenien un paper essencial i estaven especialment ben jugades. Està clar que sempre és un element important, però sovint ni tan sols t'hi fixes, és només un element que fa possible l'escena, aquell diumenge era més que això, era paisatge, pell i pensament. Tot un descobriment per a mi.
A.K.A
Espectacle al Llevant Teatre
El divendres 24 de novembre vam anar a veure aquest monòleg escrit per Daniel J. Meyer, protagonitzat per Albert Salazar i dirigit per Montse Rodríguez Clusella. Albert representa un noi de 15 anys, que barreja el català i el castellà, que passa les tardes al parc amb els amics i a l'habitació escolta i balla hip-hop. És adoptat des de petit i sempre va amb caputxa. Comença a conèixer una noia, la Clàudia, parlen, s'agraden. I fan l'amor per primer cop quan la cosina d'ella els descobreix. Després de passar un cap de setmana inquiet pel silenci de la noia, el dilluns la policia es presenta a casa del xaval, que ha sigut denunciat per violar a una menor.
És una manera ràpida de resumir la meitat de l'argument de l'espectacle. Però el cas és que allà al teatre tens la sensació de conèixer realment al jove, un argot familiar i concret, uns moviments, un caminar, unes aficions... T'introdueixen poc a poc en el seu dia a dia, veus crèixer la seva il·lusió i excitació per la Clàudia. I una coça a l'estòmac quan acaba empresonat per un sistema judicial descaradament racista. Perquè de sobte la injustícia cau a prop, just davant dels teus morros.
Personalment vaig quedar impressionada. Em va semblar una bona dramatúrgia, una feinada per part de la directora i un munt d'hores i energia de l'actor. Un important domini de l'espai, dels canvis de pensament, un treball profund de personatge... I combinació de diverses tècniques, des de coreografies, a teatre visual, a metàfores corporals... Realment molt interessant.
Raphaëlle
Espectacle al Teatre Auditori de Granollers
El divendres 9 de novembre vam anar a veure aquesta obra de la companyia La Conquesta del Pol Sud. La companyia explicava només començar que la pregunta d'una de les seves components a un dels seus components havia estat el desencadenant del projecte. "Què és per a tu ser home?" Però els protagonistes aquella nit no eren ells, era Raphaëlle Pérez, una dona trans nascuda a Normandia. Explicava la història de la seva vida, des del petit Raphael a qui tornaven boig les sabates de taló, al jove estudiant de disseny i més tard a l'actual Raphaëlle.
A mi personalment em va xocar molt el format de l'espectacle. Anava advertida, "teatre documental". Però mai hauria pensat que seria tan literal. Realment era una dona, dalt una tarima fina, dirigint-se a tu. Darrere seu una pantalla on apareixien projectats els espais dels que parlava, el testimoni dels seus pares, imatges d'ella en altres èpoques o inclús ella mateixa retransmesa en directe. Algun joc entre el davant i derrere de la pantalla, passejos passarel·la amunt i avall... Però per què teatre documental tant semblant al cinema documental? Bé, al final acabes pensant: i per què no?
El testimoni d'una dona, que no tenia cap formació com a actriu, que el seu idioma maternal era el francès i pujava aquella nit al escenari del teatre de la nostra ciutat, a fer visible una realitat, una vida, una opressió, una descoberta, una identitat, una lluita, una alliberació, una persona i tantes a la vegada. I pell de gallina, perquè era emocionant. La seva veu ressonant entre aquelles parets i totes les butaques escoltant-la, fent allò que una societat sencera ens hem negat a fer durant segles, escoltar els crits del veí.
Crec que vaig aprendre i descobrir molt durant els 80 minuts que va durar l'espectacle, potser vaig marxar a casa amb més preguntes que respostes, però crec que aquest no és cap problema greu, només són més eines per treballar.
Carinyo
Espectacle al Teatre Auditori de Granollers
Un divendres al vespre vam anar a veure aquesta obra dirigida per Jaume Pérez i interpretada per Sergio Caballero i Mireia Pérez. L'espectacle durava uns 60 minuts justos, era una obra íntima, en la que el públic encerclava l'escenari. Els dos protagonistes representaven una parella que havia decidit deixar la relació i es trobaven un últim cop, per si hi havia alguna cosa a dir. En una hora, els actors et posaven al dia, coneixies les raons que els havien portat en aquell punt, les manies d'un i de l'altre, el rols de cadascú en la relació, les seves inseguretats i pors... Malgrat el dramatisme del moment i el sentimentalisme del tema, algunes escenes resultaven còmiques. El guió desbordava veritats i realitats però també cotidianitat i broma.
Resultava xocant que enmig d'uns diàlegs tant personals i clarament cosa de dos, els actors enviessin màscara al públic, opinant i comentant sobre el que passava sobre aquell parell de cadires, en que la parella jeia asseguda. Era una proposta arriscada i entenc que principalment complicada per l'actor. Però la meva valoració de l'espectacle és molt positiva, em va semblar fresca, que aconseguia despullar el tema de l'amor i la parella, un tema teòricament seriós i complicat quedava reduït a unes rèpliques ridícules, humanes, divertides. Mil sensacions i sentiments diferents desfilaven aquella nit pel teatre.
El pes del plom
Espectacle al Llevant Teatre
El dia 5 d'octubre vam anar al Llevant Teatre a veure aquesta obra d'Aleix Fauró i Isis Martín interpretada per Carles Gilabert, Patrícia Bargalló, Isak Férriz i Marina Fita. L'argument explicava la història d'una periodista (Kat) que arrel de començar a investigar sobre la indústria armamentística s'acaba enfrontant cara a cara amb alts dirigents d'aquest món. A escena també hi convivien les parelles corresponents, la de la periodista i la del director de l'empresa. La història es complicava, i és que tanta implicació en la recerca acabava donant resultats, Kat començava a aconseguir informacions importants i això molesta al sector de la venda i tràfic d'armes. Tot plegat va començar a prendre un caire perillòs i a això calia sumar-hi els problemes sentimentals entre els personatges. En l'obra es vivien moments extrems, de tensió, de desesperació i això requeria un alt nivell d'energia per part dels actors que, personalment, crec que van assolir. Però cal dir que algunes escenes se'm van fer llargues, esgotadores, estireganyades, em donava la sensació que el moment no donava més de si. Tampoc vaig acabar d'entendre la relació d'algunes projeccions amb el que passava dalt de l'escenari, la intenció i/o necessitat d'aquestes.
Malgrat el parell de comentaris fets, crec que el tema que tractava l'obra era realment interessant, que és important divulgar dades com aquestes, explicant al públic un problema tan greu i actual. I realment hi havia moments molt potents, com l'entrevista que es fa molt al principi de l'obra, escenes que transcorrien paral·leles en el mateix espai o coreografies que indicaven canvis, d'espai, de temps... Per tant opino que, com de tot, en sorgeixen dubtes, se'n aprenen coses bones i t'inspiren amb noves idees.
Utopies persistents
Visita performativa amb Marta Galán
El dia 26 d'octubre vam anar al Museu de Granollers per fer un treball de creació amb l'artista Marta Galán. En motiu de la visita performativa que ella havia de guiar el dissabte següent ens convidava a conèixer de que es tractava aquest nou concepte amb una activitat de dues parts.
En la primera part ens va parlar de Manel Clot, el crític d'art granollerí que havia reunit totes les peces que formaven l'exposició. A partir d'una cita d'aquest, vam reflexionar sobre la relació entre l'art i la vida i això ens va acabar portant a una primera proposta d'activitat performativa. Les indicacions a seguir van ser les següents: havíem d'aixecar-nos tots i cadascun de nosaltres quan ho creiéssim adequat, apropar-nos fins a una taula que hi havia just davant nostre i deixar-hi uns quants objectes de la nostra motxilla. Amb música de fons, vam acabar creant una performance que va arribar a emocionar a alguns i tot. D'aquí van sortir un parell més de dinàmiques, meditant sobre el que acabavem de fer, com allò podia esdevenir art, perquè i què necessitàvem.
Per la segona part vam fer dos grups. Un va baixar a les sales del museu amb la finalitat d'acabar pensant alguna possible activitat performativa entorn alguna de les obres exposades. L'altre grup, del qual formava part, ens vam dedicar a reflexionar sobre cites del Manel Clot i vam daurar amb pa d'or alguns objectes relacionats amb les obres de l'exposició.
Penso que al segon grup ens va faltar una estona per visitar el museu. Hauria estat bé per tancar la visita, per acabar de completar-la. Si més no, aquesta va ser la meva sensació. Potser a algú del primer grup també li haguès interessat alguna de les activitats del segon. Tot i així, l'excursió em va sorprendre, vaig conèixer maneres de fer, conceptes i idees a les que mai m'havia apropat. Em van semblar interessants les propostes de Marta Galán i per tant crec que la sortida va ser profitosa, ens va fer obrir una mica més el camp de possibilitats.