DOGMA 95

Què és dogma?

Conèixer el terme es fa necessari per a comprendre algunes de les conclusions que traiem. En poques i simples paraules podem dir que un dogma és una afirmació, ja sigui de contingut religiós, social, filosòfic o el sigui, el contingut és considerat veritable en si mateix i sense necessitat de sotmetre'ls a prova o rigor científic algun. En resum, són "veritats" que no accepten prova en contra i per tant han de ser respectades sense discussió. Veiem aquesta paraula indiscutible i fins i tot evident.
Avui dia la paraula ha aconseguit certa deformació i extensió, per la qual cosa se sol identificar-se com "dogmàtic" a tot allò que resulta obligatori quan la preposició pren forma de regla o norma. Dogma = afirmació o principi obligatori que no pot ser discutit ni refutar la seva falsedat.

​

Context històric

Ciència i tecnologia

• Internet

• Comença el projecte del genoma humà

• Temença (exagerada) de problemes informàtics deguts a l'efecte de l'any 2000.

Guerres, economia i política

• Reunificació d'Alemanya (1990).

• Desmembrament de la Unió Soviètica (1991).

• Desenvolupament del GATT i la WTO.

• Guerra dels Balcans 1991-1995

• Comença el procés de pau a Irlanda del Nord.

• ETA atura els atemptats durant XXX mesos.

• Boom borsari, especialment dels valors relacionats amb noves tecnologies.

• Impeachment de Bill Clinton.

Desastres

• Atemptat d'Omagh, comès per l'IRA Autèntic (1997).

Música

• Música grunge.

• Popularització de l'anomenat Rock Català.

• Aparició del britpop.

​

Orígens i evolució​

Dogma 95 és una proposta cinematogràfica sorgida a Dinamarca allà pel mes de Març de 1995 que es va disposar a seguir una sèrie de regles i instruccions comunes i obligatòries. Tals regles, aspiraven a la creació d'un cinema més natural i mundà, on la tecnologia, el treball de post producció i l'artificialitat no tingués massa lloc. Creien en la possibilitat de generar cinema de qualitat al marge dels recursos econòmics i tecnològics, del finançament dels enormes estudis o de la solapa d'un reconegut director al començament i fi d'un film. Pensaven a més que el cinema "anti-burgès" sorgit dècades enrere com a resposta a certa oposició natural a corrents clàssiques s'havia "aburgesat", de manera que havien de contrarestar aquest mecanisme que amenaçava amb introduir les regles del mercat al setè art.

​

Alguns afirmen que va sorgir com una "resposta a", com un némesis de les produccions de hollywood.. D'altres, més bel·licosos, ho entenen com un veritable "acte de sabotatge" contra el cinema occidental. Els seus fundadors, els que podem identificar com Lars von Trier, Thomas Vinterberg i posteriorment Kristian Levring i Soren Kragh-Jacobsen. Clarament dogma tenia un enemic i pocs aliats. El cinema de hollywood alimentava masses boques com per ser qüestionat i si ja era massa acceptar les crítiques d'uns joves directors danesos, més difícil encara seria acceptar que aquests van impulsar un corrent "reivindicador" del que ells anomenaven el "cinema anti-burgès" .

​

Si bé s'ha dit que Dogma va ser tancat a mitjà 2005. S'hi reconeixen grans influències d'aquest moviment en molts films en l'actualitat. Molts altres directors encara juguen amb alguns dels "manaments" del vot de castedat. Dogma mai va aspirar a ser un compartiment tancat, un cercle de directors o una presó eterna dels gèneres narratius. Per contra, aquest corrent va representar les cadenes provisòries i temporals que van lligar al cinema per intentar evitar que caigui del tot en els gèneres imperants en la dècada dels 90. Una vegada suplerta la necessitat d'auto limitar-se i amb un panorama actual molt més esperançador, el dogmatisme propi del moviment ha perdut la seva raó de ser, però permet rescatar i repetir els seus elements més interessants en noves produccions.

 

"El manifiesto" i "El vot de castedat"

Clicant aquí es pot consultar el Manifest Dogma, en el que en nom de la Dogma 95, Lars Von Trier i Thomas Vinterberg deixen clar el seu punt de vista i expliquen les seves intencions. 

​

I pel que fa al vot de castedat, feia així:

1. El rodatge ha de realitzar-se en exteriors. Accessoris i decorats no poden ser introduïts (si un accessori en concret és necessari per a la història, caldrà triar un dels exteriors en els quals es trobi aquest accessori).

2. El so no ha de ser produït separat de les imatges i viceversa. No es pot utilitzar música, excepte si està present en l'escena en la qual es roda.

3. La càmera ha de sostenir-se amb la mà. Qualsevol moviment -o immobilitat- aconseguit amb la mà estan autoritzats.

4. La pel·lícula ha de ser en color. La il·luminació especial no és acceptada. Si hi ha poca llum l'escena ha de ser tallada o bé es pot muntar només una llum sobre la càmera.

5. Els trucatges i filtres estan prohibits.

6. La pel·lícula no ha de contenir cap acció superficial. Morts, armes, etc., en cap cas.

7. Els canvis temporals i geogràfics estan prohibits. És a dir, que la pel·lícula succeeix aquí i ara.

8. Les pel·lícules de gènere no són vàlides.

9. El format de la pel·lícula ha de ser en 35 mm.

10. El director no ha d'aparèixer en els crèdits.

​

Objectius

S'aspirava a aconseguir, en termes de Von Trier, "El cinema del segon segle" (recordem que les arrels del cinema poden trobar-se cap a finals de 1895 amb els germans Lumière). Aquest nou cinema, o nova forma de concebre-ho, s'emplaçava sota determinades premisses l'objectiu principal era el de contrarestar aquelles produccions (majorment occidentals - Hollywoodense) on els escenaris resultaven previsibles, els guions trivials, la tecnologia un element desnaturalitzador i principalment, on qui semblava dirigir el destí del setè art era la taquilla (mercat) i no el talent o creativitat. Els directors de renom es permetien errors suplerts pels seus títols i la obseqüent crítica que, encara en presència d'aquests, semblaven no voler advertir. D'aquesta manera, es va intentar moderar i corregir tots aquests aspectes utilitzant una sèrie de regles, a priori molt estrictes, que tot director adherent al moviment havia de respectar per obtenir l'anomenada "certificació Dogma 95". Més endavant veurem com aquestes regles difereixen d'un la concepció clàssica d'un Dogma (recordar, veritat absoluta obligatòria), per convertir-se més en una guia o recepta a seguir.

​

Repercussions

Els primers tres anys no van ser molt auspicis per Dogma 95. Es feia difícil trobar finançament, més encara quan es buscava contínuament saltearse l'anomenada "aprovació de guió" portada endavant pel govern Danès per autoritzar el contingut dels mateixos. Clarament, això atemptava contra els postulats del manifest i els quatre pioners (Von Trier, Vinterberg, Kragh-Jacobsen i Levring) no estaven disposats a renunciar completament a les seves manaments en el debut.

Finalment, diverses institucions públiques van donar el suport necessari i van sorgir les primeres obres de Dogma que, en opinió personal, són de les millors que s'han produït fins a la seva finalització. Així neix per exemple: "Festen" (La celebració) a mans de Tomas Vinterberg o "Idioterne" (Els idiotes) de Von Trier, interessantíssims films que acompanyaran aquest post. Anys més tard sortiria a la llum Mifune (1999) de Søren Kragh-Jakobsen i un any després The King is Alive a càrrec de Kristian Levring. Totes aquestes obres no només es van mostrar com a alternatives al cinema occidental caracteritzat (en la seva gran majoria) per aquells elements que Dogma va aconseguir suprimir, sinó que van demostrar que podia generar un cinema meravellós i commovedor no necessàriament recolzat en "el diferent" o "el culte ", sinó a força d'obres extraordinàries, bé assolides, excel·lentment representades i molt entretingudes.

​

L'efecte Dogma va tenir el seu punt màxim d'expansió al començament del nou mil·lenni quan nombrosos directors van adherir al moviment i van començar a sorgir desenes produccions respectant les seves regles. Cada film que aspirava integrar la creixent llista d'aquest corrent en expansió havia de ser sotmesa a un escrutini obtenint finalment una mena de "certificació Dogma 95". Fins a la data hi ha aproximadament unes 250 pel·lícules recopilades com a part de Dogma i escampades per tot el món, encara que molts reconeixen només 50 (aprox.) Com a veritables exponents d'aquest corrent. Aquí es poden veure les obres que a la data són considerades part de Dogma: veure llista de films certificats.

​

Al marge de les seves obres, Dogma 95 va ser (o és) un experiment amb èxits més que interessants i una demostració de com la creativitat permet travessar qualsevol tipus de barrera. Qui podria imaginar-se que l'autolimitació podria obrir pas a l'originalitat? Malgrat que al dia d'avui entenc que hi ha certes contradiccions en la finalitat que els seus fundadors atribueixen a aquest projecte, els resultats del mateix són lloables i han de necessàriament ser coneguts per tot aquell que gaudeixi del cinema. Els corrents innovadores, sigui quin sigui el seu origen i concepció sempre mereixen un estudi i anàlisi que ha de ser realitzat necessàriament en retrospectiva. Aquesta va ser finalment la intenció del post.

​

Pel·lícules, directors i actors

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

NO WAVE CINEMA

​

El No Wave Cinema (1976-1985) va ser un moviment de cinema underground al barri Lower East Side de la ciutat de Nova York. Igual que en la música No Wave, es va tractar d'un estil de realització cinematogràfica guerrilla/punk que sobresaltava l'estat d'ànim i la textura sobre la resta dels elements.

​

Aquest breu moviment, també conegut com New Cinema, va tenir un impacte significatiu en el cinema underground, especialment en el cinema de transgressió, i en una nova generació de cineastes independents de Nova York (Jim Jarmusch, Tom DiCillo, Steve Buscemi i Vincent Gallo) i també en el nou moviment sorgit durant els anys 2000 conegut com a cinema remodernista.

​

 

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​