SEGONES AVANTGUARDES ARTÍSTIQUES

(resum)

 

Ens situem a la segona meitat del segle XX. El valor i preu d’una obra d’art es fixa segons la demanda o les possibilitats de venda, més que no pas per la seva vàlua artística. Talment com si es tractés de màrqueting empresarial. 

És per això que a partir del 1945, l’art segueix el seu camí d’experimentació tècnica i estètica a través de les anomenades Segones Avantguardes. Distingim diverses corrents:

 

INFORMALISME

 

Neix poc abans del final de la Segona Guerra Mundial, i és desenvolupat per artistes europeus entre els anys 1940-1950.

Es tracta d'un tipus de pintura abstracta que es caracteritza principalment per la barreja de grans quantitats de pintura amb materials diversos, com vidres trencats, sorra o carbó per aconseguir una pintura amb relleus.

L’obra incorpora l’empremta personal de l’artista que imposa la seva llibertat creadora, tant en l’elecció dels materials com en la tècnica utilitzada. 

 

En són exemples tècniques com el collage, el grattage, el frottage o el dripping.

 

Artistes relacionats amb el moviment són Jean FAUTRIER, Jean DUBUFFET, el grup català Dau al Set (amb Antoni TÀPIES, Modest CUIXART, Joan Josep THARRATS i Joan PONÇ) i el grup madrileny El Paso (amb Manolo MILLARES, Antoni SAURA i Rafael CANOGAR).

 

EXPRESSIONISME ABSTRACTE

 

Es considera que el moviment sorgeix l’any 1947 quan Pollock fa el seu primer dripping, una pintura dinàmica i gestual allunyada del llenguatge figuratiu i resultat de la fusió de l’automatisme surrealista i l’abstracció. 

S’hi poden distingir diverses subtendències:

• Corrent gestual

• Corrent sígnic o cal·ligràfic → en el que destaca Franz KLINE, caracteritzat per les seves enormes pinzellades i per la marcada resticció cromàtica (blanc i negre).

• Corrent espacialista → en el que destaca Mark ROTHKO, que es va preocupar per les possibilitats emotives de la juxtaposició cromàtica.

 

A més, algunes de les obres no són realment abstractes, com els grotescos personatges femenins pintats per William Kooning.

​

 

POP ART

 

El seu nom sorgeix del terme popular art (art popular), designant un nou moviment sorgit a mitjan de la dècada del 1950 fins al començament del 1970 a Londres i Nova York.

Les obres tenen un fort caràcter figuratiu basat en la imatgeria del món del consum i de la cultura popular (anuncis, revistes, diaris, comics, personatges famosos o objectes quotidians de consum). Art fàcil de comprendre i contraposat amb el que comportava l’expressionisme abstracte.

 

El seu principal representant és Andy WARHOL (de qui són famoses les sèries de llaunes de sopa Campbell o ampolles de Coca-cola, i retrats serigrafiats de personatges famosos com Marylin Monroe o Elvis Presley).

També destaquen els artistes Roy LICHTENSTEIN, Tom WESSELMANN i l’escultor Claes OLDENBURG. A Anglaterra Eduardo PAOLOZZI, David HOCKNEY i Richard HAMILTON. I a Espanya, Joan RABASCALL, Eduardo ARROYO, Luis GORDILLO i l’EQUIPO CRÒNICA.

 

NOU REALISME FRANCÈS

 

Apareix a l’inici de la dècada del 1960, coincidint cronològicament i en certs aspectes amb el pop art. Tot i així, hi ha importants diferències ideològiques entre tots dos moviments. Mentre el pop art propugna una visió agradable de la societat de consum; el nou realisme, opta per remarcar, amb un to crític, els aspectes més desagradables del consumisme i ho fa reivindicant el detritus, allò que sobra.

 

Destaquen els artistes Yves KLEIN i Armand Fernandez (ARMAN)

 

ABSTRACCIÓ POSTPICTÒRICA I MINIMAL ART

 

Aquests dos moviments sorgeixen a mitjan dècada del 1960, arrel dels treballs d’un seguit d’artistes que es van oposar a l’extrema subjectivitat de l’expressionisme abstracte.

Des del punt de vista pictòric es va caracteritzar l’ús de les formes geomètriques simples i franges de colors plans, sense relleu i en els quals no es percebia el gest de la pinzellada (abstracció pictòrica).

En el terreny escultòric, minimal art, l’extrema senzillesa i l’austeritat formal redueixen l’obra essencialment a la geometria. La despersonalització arriba fins al punt que l’artista no executa l’obra pròpiament, ja que n’engarrega les peces a l’indústria, tot i que sí que participa en el muntatge de l’obra.

 

Alguns dels grans representants d’ambdues corrents són:

Frank STELLA, Kenneth NOLAND o Ellsworth KELLY en l’abstracció postpictòrica

Carl ANDRÉ, Donald JUDD, Richard SERRA, Sol LE WITT, Dan FLAVIN en el minimal art.

​
 

ART ACCIÓ I ART CONCEPTUAL

 

Al començament de la dècada del 1950, un seguit d’artistes van fer desaparèixer l’objecte artístic tradicional (quadre de cavallet o escultura) i el van substituir per la creació d’un esdeveniment en un format d’espectacle, entre el teatre i les arts, anomenats happenings. També sorgeix la performance, relacionada amb les presentacions teatrals al carrer o els edificis no teatrals. S’oposa a les arts plàstiques, ja que és el subjecte, i no l’objecte, l’element que construeix l’obra d’art. De totes aquestes accions només se’n conserven vídeos o fotografies fetes durant l’acte.

 

D’altra banda, el procés de desmaterialització de l’obra artística començada per l’art minimalista culmina al final de la dècada del 1960 en l’anomenat art conceptual o art idea.

Dins d’aquest corrent també incloem el body art, en el qual els artistes fan servir el propi cos com a obra artística; i el land art, en el qual la natura i els seus elements es converteixen en objecte artístic.

 

Artistes rellevants són:

El músic John CAGE i el coreògraf Merce CUNNINGHAM autors dels primer exemples de happening que es van fer.

El Grup Gutai (Japó, 1954) i més tard el grup Fluxus (Alemanya, 1962), del qual destaquen Wolf VOSTELL i Joseph BEUYS.

En el camp del body art, destaquen Günter BRUS i Otto MUEHL. En el land art, Robert SMITHSON, CHRISTO, Richard LONG i Andy GOLDSWORTHY. En performances, Marina ABRAMOVIC al MoMA de Nova York.

 

ART CINÈTIC O OP ART

 

A partir del 1955 es va començar a utilitzar el terme d’art cinètic per definir un tipus d’art en què s’incorpora el moviment, no com un element il·lusori sinó real.

Les obres es poden classificar en 3 grups:

• Les de caràcter bidimensional o tridimensional amb moviment real i generalment dotades d’un motor.

• Les bidimensionals o tridimensionals estàtiques, tot i que produeixin efectes òptics. (op art, optical art).

• Les obres transformables que també poden ser bi o tridimensionals que necessiten un espectador per apreciar-ne el moviment.

 

Alguns dels màxims exponents són Victor VASARELY en op art pictòric, Jean TINGUELY en escultura i Alexander CALDER en stabile-mobile.

 

ARTE POVERA

 

Així va denominar al 1967 Germano Celant a aquest moviment d’artistes plàstics generalment provinents de Roma. Obres d’art caracteritzades per haver estat fetes amb materials pobres com la sorra, palla, pedres, branques, fullaraca, fragments de metall o vidre. La introducció d’aquests materials en la creació artística era un rebuig de la fredor, l’artificiositat de les estructures minimalistes nord-americanes, fetes amb materials industrials, utilitzant materials sense cap valor artístic.

 

Alguns dels artistes més característics del moviment són Piero MANZONI, Michelangelo PISTOLETTO i Janis KOUNELLIS.

 

HIPERREALISME I FOTOREALISME

 

Va sorgir l’any 1968 com a resposta al distanciament de les manifestacions més radicalment conceptuals i l’abstracció postpictòrica. Molts artistes nord-americans reprenen la via del realisme, partint de la còpia dels models fotogràfics, procurant que l’original i la còpia s’assemblin tant com sigui possible.

 

Els artistes més destacables del moviment són: Chuck CLOSE, Robert NOTTINGHAM i Richard ESTES en el camp pictòric. Duane HANSON i John DE ANDREA com a escultors. 

També són importants els alemanys Grup Zebra i Antonio LÓPEZ, que no feien servir la càmera com a element de treball indispensable.