Primer trimestre

(AL)MOST LIFE, AFTER ALL

Exposició al Centre d'Arts Santa Mònica oberta des del 26 de setembre al 20 d'octubre del 2019

Per posar-nos en context, és important aclarir en primer lloc que els artistes i obres que conformen aquesta exposició són del segle XXI, dels nostres dies. Com és evident als ulls de tots, en aquests primers vint anys del nou segle s'ha produït una revolució tecnològica i informàtica brutal. Predomina el sistema econòmic capitalista, augmentant la desigualtat mundial. Hi ha grans guerres com les d'Irak, Afganhistan i Síria. I de l'important crisi econòmica i financera del 2008 que va afectar els Estats Units, Europa i el món en general; de la qual, alguns, encara s'estan recuperant.

JOSEP RENAU

El combat per una nova cultura

Exposició a El Born oberta des del 13 de juny al 13 d'octubre del 2019

Com ja és habitual, abans de que arribi el dia de la sortida, parlem de l'artista a classe. En primer lloc situem la seva obra, al segle XX. Nascut durant el regnat d'Alfons XIII, Renau va viure la Dictadura de Primo de Rivera. La seva producció artística sorgeix principalment durant la Segona República Espanyola, des del bàndol comunista republicà. En la seva obra destaca la influència que va rebre de la Rússia Soviètica. Més tard, degut a la Guerra Civil Espanyola, es veu forçat a exiliar-se a Mèxic, país que va acollir molts espanyols republicans que fugien de l'horror d'Espanya. Paral·lelament a Europa es viuen la Primera i Segona Guerra Mundial. A Mèxic Renau viurà la Revolució Mexicana. I finalment, en plena Guerra Freda marxarà a Berlín Est, sota el domini de la Unió Soviètica, on morirà al 1982.

Renau va ser una de les persones fonamentals per salvar el patrimoni artístic espanyol durant la Guerra Civil. Va ser director general de Belles Arts del Govern republicà i va decidir que les obres del Museu viatgessin a València i Ginebra. També va ser un dels responsables del pavelló espanyol a l’exposició de París del 1937, en el qual, per primera vegada, arquitectura, escultura, pintura i fotografia es van unir per reflectir la tragèdia del poble espanyol i la seva lluita contra el feixisme. Renau és l’autor d’una obra de denúncia contra la guerra, el feixisme i els efectes del capitalisme a través de cartells, fotomuntatges i collages pioners, moderns, radicals i combatius.

L'exposició consta d'una selecció de més de 100 peces dividides en quatre etapes:

1. LA FORJA D´UN ARTISTA (1907-1939): Els inicis artístics i la implicació amb el govern de la II República.

Triomfa al 1928 amb els seus treballs en una exposició del Cercle de Belles Arts de Madrid. Però davant de l'amenaça feixista canvia radicalment i comença a produir obres no destinades a la venda, sobretot cartells amb la fi d'influir en l'esfera pública.

2. L’EXILI MEXICÀ (1939-1958): La consolidació artística, el compromís polític i les turbulències de l’exili.

Al final de la guerra i després de passar pel camp de concentració d'Argelers, Renau s'exilia a Mèxic del 1938 al 1958. Allà es forma com a muralista, enfortint els seus postulats comunistes i implicant-se en els conflictes de la societat mexicana.

3. THE AMERICAN WAY OF LIFE: La seva obra més coneguda: una sèrie de fotomuntatges polítics imprescindibles.

De manera monogràfica, el tercer dels apartats es dedica a la sèrie anomenada The American way of life, exposant 15 dels 69 collages i fotomuntatges, en els quals va criticar el consumisme i els valors mercantilistes de la societat de consum amb imatges en què es manipulaven icones de la societat nord-americana. Renau adverteix que el capitalisme utilitza els productes per sotmetre la població i s’adona que el capitalisme utilitza el cos de la dona com a objecte, fet criticat en els seus treballs. Altres temes que apareixen en les seves obres són el racisme i la marginació dels afroamericans. Ho fa mitjançant tècniques que recorden a les de la publicitat, amb colors intensos i figures distorsionades i contraposades.

4. ELS ANYS DEL TELÓ D´ACER I EL FINAL (1958-1982): L’exili a Berlín Oriental: llums i ombres a un país comunista.

Decebut pel canvi de la societat mexicana cap al capitalisme, Renau decideix marxar a Alemanya els últims anys de la seva vida. Allà conrea l’art polític i fa murals per a les ciutats de Halle-Neustadt i Erfurt, mostrant la revolució científica a la societat per conscienciar-la.

L’exposició es complementa amb llibres, retalls de revistes i altres publicacions que recullen el pensament de Renau. Entre ells hi ha exemplars de la revista Nueva Cultura, que va editar entre el 1935 i el 1937, on fa una crítica contra el catolicisme, composicions visuals sobre la sexualitat, a més de festes populars, com la de les falles, des d’una perspectiva revolucionària i creant uns ninots de Hitler i Mussolini que acaben cremats.

Personalment, vaig gaudir molt d'aquesta sortida. Desconeixia la figura de Josep Renau però tant la seva trajectòria com la seva obra em va semblar molt interessant. El cartellisme és una disciplina que m'encurioseix bastant i Josep Renau em va agradar molt realment. Des dels seus primers cartells, més litogràfics, als de més endavant, elaborats amb tècniques que recordaven al collage, em van semblar fascinants. I tot i no compartir plenament els seus ideals comunistes, no deixava de ser un antifeixista lluitant contra el règim, motiu pel qual mereix la meva admiració. L'art és política, com ho és tot. I per Josep Renau no només és política, sinó una arma. No puc estar més d'acord amb aquesta idea.

ANTONI FABRÉS

Exposició al MNAC oberta des del 31 de maig al 29 de setembre del 2019

Per poder gaudir i treure més profit de l'excursió, prèviament parlem de Fabrés a classe. Comencem introduint-nos amb el context històric, principis del segle XX. És l'inici de l'economia de la Revolució Industrial. Una societat classista que compta amb l'aparició de noves classes com la burgesia i la classe obrera. La desigualtat social incrementa. I el sistema de l'Antic Règim entra en crisi, les monarquies absolutes i la societat estamental sembla ser que perillen. Espanya viu un període de Restauració Borbònica després del sexenni democràtic. Governen Alfons XII, Alfons XIII i al final d'aquesta última monarquia es viu la Dictadura de Primo de Rivera que va governar al mateix temps que Alfons XIII. Fugint d'això, Antoni Fabrés se'n va anar a Mèxic on va tractar el món indígena des d'un punt de vista més realista.

Pel que fa a quin corrent artístic pertany, descobrim el següent. Per influència de Marià Fortuny comença desenvolupant-se en l'orientalisme. Contràriament, més tard cultiva el realisme, que suposa una mirada àcida cap a la societat i mirada dels retrats com a element principal. Dins de l'estil realista pictòric, es decanta pel naturalisme, més lliure temàticament i tècnicament. Finalment, s'interessa per l'avantguarda mexicana de principis del segle XX, on destaca el muralisme mexicà. Per tant, Fabrés treballa els gèneres del retrat, paisatge i reportatge.

L'exposició mostra 147 pintures, escultures d'un artista que més enllà de l'orientalisme, presenta una mirada crítica cap a la societat. Fabrés va alcançar un gran èxit internacional que el pas del temps i les diferents generacions historiogràfiques han oblidat. Fabrés era fill d'artista, i tenia un gran talent per l'escultura, la pintura i el dibuix. Ell volia ser escultor, i va guanyar un concurs d'escultura amb el qual va obtenir una beca per anar a Roma a estudiar, en aquell moment centre artístic d'Europa. Allà va intentar dedicar-se a aquesta disciplina, però el material era molt car i no s'ho podia permetre. Per tant, finalment va decidir dedicar-se a la pintura. Cal destacar, que era un geni de l'aquarel·la, tenia un domini espectacular amb aquesta tècnica. El seu gran referent era Marià Fortuny, pel qual es va interessar per l'orientalisme.

Va viatjar i viure en diferents ciutats, però mai va viatjar a l'Orient. El que feia per pintar els quadres d'aquesta temàtica era tenir un estudi amb molt vestuari i objectes del l'Orient, el model es "disfressava" i Fabrés pintava el quadre sense la necessitat de viatjar a l'altre punta del món. Va viure a Barcelona, a Roma i París (els centres artístics europeus de l'època) i a Ciutat de Mèxic, on va ser mestre dels pintors mexicans que van revolucionar l'art nacional del segle XX com Diego Rivera, Saturnino Herrán o José Clemente Orozco. Va tornar a Roma, on va morir. I al 1926 va fer una gran donació de la seva obra a la Junta de Museus de Catalunya.

Fabrés va ser un pintor que es dirigia a un públic burgés. Va ser un gran retratista, sense formar part de cap escola, entenent la seva pintura com a símbol d'alta cultura. La seva obra va ser oblidada durant anys fins a que un historiador va trobar aquestes obres al magatzem del MNAC i va considerar interessant fer una investigació i donar a Fabrés i la seva feina una altra oportunitat.

Personalment, malgrat l'estil de l'artista no em desperta una especial curiositat, he quedat admirada pel virtuosisme evident que desprenen les seves obres. La visita guiada enriqueix exponencialment l'exposició, valores més la feina del artista i coneixes amb més profunditat obra i vida de l'autor. Tot i així diria que de les tres exposicions que vam visitar aquell dia al MNAC, potser és la que menys em va interessar.

EL VÍBORA

Comix contracultural

Exposició al MNAC oberta des del 21 de juny al 29 de setembre del 2019

Abans de que tingui lloc l'excursió, parlem de El víbora a classe. Principalment ens interessa conèixer el seu context històric per poder comprendre millor allò que veurem. Ens situem als anys vuitanta, una època de molts canvis i molt ràpids a tots nivells: política, música, cinema, estètica, manera de viure i experimentació. Barcelona és en aquell moment el centre de la cultura underground, on regna un estil marginal i subversiu, contra l'estètica convencional. I és en aquest context que sorgeix la revista de la qual aquest 2019 celebrem els 40 anys de la publicació del primer número, El Víbora. Considerat còmic adult i alternatiu que parla de temes com la llibertat sexual, el consum de drogues, els baixos fons, el 23F, les centrals nuclears...

El MNAC treballa des del 2014 per patrimonialitzar i donar visibilitat al còmic i en aquesta exposició en homenatge a la mítica revista i als seus autors, mostra 35 obres originals, una àmplia mostra de documents i unes 100 portades. Amb la intenció de que el públic descobreixi l'originalitat i potència de creados com Gallardo, Laura, Nazario, Mariscal, Martí, Max o Roger, que amb unes vinyetes transgressores i un nou llenguatge, es rebel·len contra l'ordre establert.

El primer número de El Víbora va aparèixer als quioscos al desembre de 1979 i el subtítol, “comix per a supervivents”, deixava clar el seu contingut. El còmic era la historieta contracultural i alternativa, generada als Estats Units als anys seixanta. Va ser un fenomen social i cultural que trencava els esquemes del còmic comercial.

L'esperit de la revista, caracteritzat per ser políticament incorrecte, critica la societat de l'època, des dels sectors conservadors fins al progressisme, obrint de bat a bat les portes d’una societat lliure. Els autors parlaven del que veien al carrer.

El còmic undeground va sorgir als Estats Units com a resposta a les convulsions socials del moment i a una indústria dominada pel gènere dels superherois i destinada al públic adolescent. Troba les seves primeres formes d’expressió en revistes universitàries i és la resposta d’una jove generació d’historietistes que volen narrar les seves pròpies històries sense censures.

Així doncs, l’orígen de El Víbora es troba en el còmic underground que és clandestí i provocador i va predominar a Barcelona als anys setant, convertint-se en un fenomen de masses. A principis dels 90, la societat havia canviat i la revista va aparcar progressivament el seu vessant més underground per a assumir continguts més pròxims a la nova historieta alternativa.

Van renovar el panorama del còmic a Espanya i el seu objectiu era reflectir críticament la societat. Molts dels seus personatges són llibertaris, transvestits, gais, drogoaddictes, radicals o ecologistes i representen al marginat social de l’època. El Víbora va aportar una visió del sexe lliure i desinhibida. També va tenir un tractament molt atrevit i paròdic. Les historietes de la revista proposen la ciutat com a escenari principal i fent un èmfasi especial en els carrerons dels baixos fons, com els del barri xinès barceloní. La majoria dels seus autors eren gent del carrer, persones d’orígens socials molt diferents. De vegades, amb un to crític clar, i d’altres, més centrat en la part lúdica.

Opino que era important no deixar escapar l'oportunitat d'anar a veure l'exposició de El Víbora al MNAC. Sovint el còmic és una disciplina artística molt oblidada i encara més si es tracta de còmic underground. Així que no passa cada dia que el museu nacional català organitzi una exposició com aquesta, on visibilitza un col·lectiu ignorat, silenciat, perquè incomoda. És important ser crítics, parlar de tot allò que vulguem i com vulguem, enriure'ns de tot i de tothom. I El Víbora n'és un clar precursor.

ORIOL MASPONS

Exposició al MNAC oberta des del 5 de juliol del 2019 al 12 de gener del 2020

Prèviament a l'excursió, parlem de l'artista a la classe. La tasca més important que ens ocupa és conèixer el context històric d'Oriol Maspons (Barcelona, 1928- Ibídem, 2013). El protagonista de l'exposició resulta haver viscut a mitjans del segle XX, caracteritzat per problemes socials i polítics propis de la post Revolució Indrustrial. La primera i segona Guerra Mundial deixen pas a l'anomenat període de postguerra, en el que es procura restablir la normalitat malgrat l'extensió de les destrosses i la pobresa. Maspons viu un moment de canvis accelerats, aparició de les comunicacions i tecnologies, una Espanya consumista... Interessat per la fotografia i el video, també resulten una influència les primeres Avantguardes com el dadaisme i l'expressionisme.

Però, amb quins corrents artístics se'l relaciona? En un principi amb el pictorialisme, popular als cercles fotogràfics de mitjans del segle XX, l'anomenat "Salonisme" del Cercle Fotogràfic de Catalunya. Més tard, s'interessa pel fotoperiodisme de l'agència MAGNUM (Cartier-Bresson). Renova el llenguatge fotogràfic espanyol als anys 50, parlant de realisme, foto instantània, fotoreportatge... L'anomenat corrent de fotografia humanista. Se'l relaciona també amb Gauche Divine, el moviment barceloní d'esquerres contra la cultura franquista sense compromís polític ni social. I torna a destacar als 60 per seguir revolucionant la fotografia. Oriol Maspons treballa principalment en els gèneres de reportatge, retrat, moda i publicitat.

El desembre del 2010 va anunciar que deixaria la seva col·lecció privada de fotografies al Museu Nacional d'Art de Catalunya, format per unes 1500 fotografies sobre paper fetes entre els anys 50 i 80. Així doncs aquesta és la primera gran exposició retrospectiva sobre la seva obra que permet fer un recorregut per més de quatre dècades d'intensa activitat en els camps de reportatge, el retrat, la moda i la publicitat.

L’exposició mostra obra de Maspons des del seu inici com aficionat fins la seva àmplia carrera professional. Ell era contrari a la concepció de la fotografía com objecte de la contemplació estètica, va defensar la fotografia útil o aplicada. L'objectiu d'aquesta exposició és fer un ampli repàs de la seva obra, contextualitzant la seva producció i recuperació de material documental -llibres, revistes, caràtules de discos, etc.

L’exposició comença amb l’etapa més amateur i reflexa els inicis fotogràfics d'Oriol Maspons com a aficionat i la seva gradual aproximació a l'àmbit professional. Va ingressar el 1952 a l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya (AFC), la principal activitat girava al voltant del concurs o saló fotogràfic, que defensava una fotografia artística i un art pictòric acord amb els gustos de la burgesia conservadora del moment. Les seves crítiques a l'Agrupació i al "salonisme" van fer que l’expulsessin el 1958. Suposava una dura crítica al conservador món agrupacionista. En tornar de París, es va associar amb Julio Ubiña i va iniciar la seva carrera com a fotògraf professional en l'estudi Maspons + Ubiña.

Les primeres fotografies que coneixem de Maspons són les que va realitzar per il·lustrar un treball sobre fàbriques quan cursava estudis mercantils. Durant el servei militar a Ceuta va fer fotografies documentals dels carrers de Tetuan. En aquesta època també va fer una de les seves imatges més conegudes, la de la parella de guàrdies civils a Cadaqués. Mostra l'interès de Maspons per la fotografia realista i humanista.

El 1954 va viatjar a Eivissa amb la seva primera càmera, un Rolleiflex. Va conèixer a René Petit, fotògraf professional francès especialitzat en retrat i famós per les seves pin-up, i la model Monique Koller. Com ella, altres dones modernes i lliures. Va fer fotos de l'arquitectura, paisatge i la gent d'Eivissa.

Quan es va traslladar a París el 1955, va freqüentar els ambients fotogràfics. Va recórrer amb la seva càmera les ribes del Sena, els carrers de París, al Jardí de les Tuilleries. Freqüenta els locals de jazz, els cabarets, els cafès Aux Deux Magots i La Capoulade. Per a una persona inquieta com Maspons, procedent de l'Espanya franquista, l'experiència parisenca suposa llibertat en tots els aspectes.

Al seu retorn a Barcelona, el 1957, va formar part de l'anomenada Gauche Divine, heterogeni grup de joves intel·lectuals i artistes, models, cineastes, escriptors i arquitectes, que a finals de la dècada de 1960 es van rebel·lar a Barcelona contra la cultura oficial franquista. Aquests amics freqüentaven determinats locals i finalment Bocaccio, sala de festes inaugurada el 1967.

A principis dels seixanta va rebre encàrrecs de fer portades de discos. També va fer fotollibres, una aposta innovadora i arriscada en el context cultural de l’Espanya franquista. Al museu fan homenatge a la col·lecció paraula i imatge, la fotografia i el text eren tractats en parts iguals, de l’editorial Lumen on va participar. En ella va publicar el seu primer llibre el 1961.

Del seu treball professional també s’exposa els seus treballs per publicitar, moda i cinema. L’estudi Maspons + Ubiñava viure el boom de la publicitat que es va produir als anys seixanta. Espanya s’havia convertit en una societat consumista. La influència del turisme i de les modes va provocar un canvi en el model de la dona que apareixia a la publicitat. La models eren rosses amb aire nòrdic.

Les primeres fotografies de moda que va fer van ser al tornar de París. A finals dels anys 50 les seves fotografies representaven dones guapes i sensuals. Solien vestir només les seves camises per eliminar qualsevol atribut que no fos el rostre i el cos. Les models són cada vegada més simples maniquis, despersonalitzades i inexpressives sobre fons blancs. Va viatjar a Cuba, Managua i Sudàfrica per fer reportatges de fotos.

Oriol Maspons al costat del periodista Luis Cantero van crear la revista Interviú que es va començar a publicar al 1976 a Espanya. Va ser pionera en la premsa espanyola del reportatge de provocació. Abordava temes que durant anys havien sigut tabú per provocar una reacció en la gent i oferir les fantasies eròtiques d’uns lectors de mentalitat masclista. I és que no exactament per aquest motiu, però les feministes van arribar a manifestar-se davant de l'estudi de Maspons per la seva actitud masclista, detall que l'exposició en cap moment prova d'amagar.

Personalment, considero molt interessant aquesta exposició. Oriol Maspons era per a mi, fins al moment, un autèntic desconegut, al qual m'he apropat a través d'aquesta sortida. Diria que no només és útil per familiaritzar-se i comprendre la fotografia humanista sinó per donar a coneixer artistes locals que malgrat haver aportat molt, són poc reconeguts. Les seves fotografies em van semblar captivadores en molts casos, admirables. Potser no són la moda, els animals o la publicitat els meus temes preferits, però independentment als meus gustos, podia reconèixer el talent sota els marcs de fotos. Per tant, recomano sincerament l'exposició a qualsevol que hi estigui interessat.